Després de dinou anys d'espera, ahir a la nit vam poder veure la nova entrega d'Indiana Jones.Tot estava preparat, res no podia fallar:
El director, Steven Spielberg. L'actor, Harrison Ford. El productor, George Lucas. La música, de nou John Williams. El director de fotografia, Janusz Kaminski, imitant el mestre Douglas Slocombe, que amb 95 anys va ser l'únic que va acceptar que era massa gran pel treball. El póster, obra de Drew Struzan, com els tres anteriors. La noia, la millor que l'Indy hagi tingut mai. El guionista (després de més d'una dotzena de proves), David Koepp, autor de guions memorables. Secundaris de luxe, com Cate Blanchet, John Hurt, Ray Winstone. El nen de moda, un Shia Labeouf menys odiable i repelent del què podríem esperar.
Amb aquestes cartes a la mà, què podia sortir malament?
I aquest és el problema que tens després de veure la pel·lícula: què és el que fa que no surtis del cinema emocionat, cantant la sintonia, amb ganes de més aventures, amb la sensació que ha valgut la pena esperar?
Els americans tenen una expressió, que es vindria a traduïr com "caçar un llamp dins una ampolla", que fa referència a la dificultat de capturar la màgia i posar-la a la pantalla. Les tres pel·lícules anteriors ho aconseguien, i crec que és perquè no ho pretenien. En aquesta ocasió, tot està tan mesurat, tan milimetrat per aconseguir acontentar els espectadors més veterans, que la màgia no ha aparegut per enlloc.
Si que hi ha moments memorables, alguns fregant la perfecció, però d'altres et trobes pensant "això l'Indy que jo conec no ho faria". O "això si que no m'ho crec!". Hi ha moments trepidants de persecucions seguits per moments de tranquil·litat que et fan patir perquè veus que la pel·lícula perd força. Els personatges van d'un país a un altre sense molestar-se a justificar-ho de cara a l'espectador. Els dolents són poc carismàtics, i la Cate Blanchett deu tenir un accent brutal a la V.O. que justifiqui la seva elecció, però com a dolenta és més aviat fluixa.
En alguns moments, la pel·lícula saqueja coses de les pel·lícules que en el seu moment van copiar l'Indy, com per exemple "La momia" (de la que podreu veure el trailer abans de la peli), sense cap vergonya.
Però tot i això, estem davant d'una pel·lícula d'acció i aventures que li dóna mil patades a gairebé tot el que s'ha fet darrerament, i el que encara ens ha d'arribar. Només cal veure el trailer de la tercera mòmia, per veure que en Rick O'Connell no li arriba ni a la sola de la sabata al nostre estimat Indy.
La meva recomanació és que hi aneu amb la ment ben oberta, disposats a passar una molt bona estona (això no es pot negar), i que quan torneu a casa us dediqueu a revisar amb atenció com es feien abans les pel·lícules.
1 comentari:
Un fiasco.
Publica un comentari a l'entrada